Interiors de:
(per ordre d'aparició)
Blanca Escoda
Anna Bosch Miralpeix
Marta Parera
Marta Vallejo
Pau Catà
Laura Martinova
Beatriz Janer
Mireia Estrada
Fàtima Valldeperas
Carla Ariza
Lluny es pot veure el Banc Sabadell,
que tapa la casa dels meus pares.
I aquí va començar tot i aquí és on em toca quedar-me.
A principis de març, després d’una temporada a Londres, vaig decidir tornar a Barcelona. Fins a l’abril no podia recuperar la que va ser casa meva durant els darrers anys a la ciutat, així que vaig decidir instal·lar-me al poble, a casa dels meus pares.
Ara, asseguda al llit, miro de lluny el que veig des de la finestra de l'habitació: un tros d’església i de la rectoria. És com està dins d’un teleobjectiu, veig petits detalls d’un gran tot.
Durant anys aquesta va ser la casa dels meus avis i en aquesta habitació hi dormien els avis de la meva mare. Van morir i durant molt temps, no hi va haver res més que un llit i la figura enorme d’una Verge. Jo recordo una habitació gran i freda, però la meva mare em diu que de totes, aquesta era la més càlida perquè per una de les parets hi passava la xemeneia i quan a baix a la cuina feien foc, que era molt sovint a l’hivern, l’habitació s’escalfava.
Avui i des de fa quasi un mes em toca dormir a l’habitació de la Verge, la que se’m va assignar quan els meus pares van decidir comprar i reformar la casa. Llavors jo tenia 19 anys i vaig decidir marxar de casa i del poble. La Verge es va esfumar i amb el temps l’habitació s’ha anat convertint en un petit reducte d’objectes i records que no han trobat lloc a les cases on he viscut els darrers 18 anys.
Escriure em recorda que segueixo aquí, que vull fugir i enredar-me a qualsevol arbre en comptes de trobar-me entre quatre parets.
cada dia, des que va començar el virus, anoto alguna frase que he sentit dir pel balcó (o m'he sentit dir per dins). a estones les cuso per ordre aprofitant un llençol vell que vaig trobar a l'armari i un fil antic de la fàbrica on va treballar la meva àvia.
i a força de brodar reconec al meu cos els gests de la mare i les meves àvies: la manera de seure, les ulleres que em rellisquen, els dits tensant el fil, els llavis relaxats...
i a força de brodar es trama una mena de tel de balcó a balcó amb les veus de la cantonada de robadors amb sant rafel.
mentre la gata fugia
todo quedó quieto
en loop
sin comernos el primer pan para luego comernos
nos quedamos con hambre de nacer
what is he looking for?
a flute
interior recogimiento
I started this project randomly. One day I uploaded a picture of my room lamp to my IG Stories and my friends started sending me pictures of their lamps. I realized that we are all very bored and it was like a game we started to play to fill our time.
This is the "lamp zero" or first picture I uploaded:
And rest of the lamp pictures people sent me:
Sembla que no, però des de casa, saps la natura que torna.
Tornen els llops per la nit, torna l’ós, el senyor de la muntanya baixant al pla.
Tornen els ànecs en processó sense entendre per què l’asfalt és tan dur, torna el dofí a la costa.
Tornen els paons, la piuladissa dels ocells eixorda i s’imposa cada matí, cada vespre. On era l’ocellam quan no el sentíem?
El senglar ensenyorit pels carrers sense amenaces.
La guineu, que ho sap tot, campa.
I homes i dones, estupefactes, sentim el guirigall, veiem les bèsties, des dels nostres nius.
On érem tot aquest temps? Què fèiem? Com ens havíem pogut pensar tan lluny de l’animalada?
La natura bramava, cremava, aiguava, bufava... i no la sentíem.
La natura s’estrenyia, s’esquerdava, es trencava ... i no la sentíem.
I som a casa, sols o acompanyats, en espais petits, en cases àmplies, amb el cor encongit o viatjant molt enllà.
I tornem a la mida del que no havíem deixat de ser tot aquest temps. Petits, insignificants, fràgils. Terriblement humans.
balcó—confinament amb vistes.
bany— confinament. Espai de reflexió
